La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

22.11.07

Mexizoque en la intimitat

A Marginal Revolution em trobo aquesta curiosa història:

An indigenous language in southern Mexico is in danger of disappearing because its last two speakers have stopped talking to one another.

The two elderly men in the village of Ayapan, Tabasco, have drifted apart, said Fernando Nava, head of the Mexican Institute for Indigenous Languages.

Dr Nava played down reports of an argument between the two Ayapan residents, both in their 70s. "We know they are not to say enemies, but we know they are apart. We know they are two people with little in common," he told the BBC News website.

I és que, quan un està de morros amb algú altre, no hi ha llengua dels avantpassats ni llegat cultural que valgui. Trist destí, el de les llengües ameríndies. Primer, l'arribada de llengües forànies que ens permeten anar més enllà dels quatre carrers d'Ayapan; després, el jovent que se'n va a la ciutat i no torna al poble ni per Nadal; després, la tele per cable, que no passa ni un miserable concurs o telesèrie en txatino, txontal, txatimí, mame, jacalteco o txitximeca; i, per acabar-ho de rematar, la manca de sentit comunitari d'uns avis incapaços d'aparcar les seves diferències per donar una mica de joc als filòlegs que han arribat de la capital carregats de videocàmeres i magnetòfons.

No m'agrada fer conya sobre aquestes coses. Recordo que mentre estudiava la carrera em va arribar al fons de l'ànima la història d'un vell pescador croata que resultava ser el darrer "parlant" de la llengua dàlmata, cap allà a finals del XIX. Em semblava dramàtic. M'imaginava les pensions del seu pintoresc poblet plenes fins a la bandera d'acadèmics delerosos per sentir relats en dàlmata abans que el pobre diable no expirés. Segurament, l'home se'n devia fer creus, que tot de catedràtics estiguessin disposats a aguantar-li en dàlmata les mateixes llaunes que els seus néts no li suportaven ni un minut en serbocroata!

Els dos septuagenaris d'Ayapan són una cruel metàfora de la veritable condició de les llengües: simples estris de comunicació al servei dels seus usuaris, i sotmeses per tant als seus reials capricis. Ha estat així com, per no haver de dir el nom del porc a ningú, els dos indis s'han estimat més reservar el mexizoque per a usos més íntims i civilitzats, com ara comptar ovelles o repassar mentalment la llista de la compra. Estic segur que el mateix passarà amb el català, en un dia espero que molt llunyà. Ja podem haver finançat durant dècades IECs i Observatoris de la Llengua, Avuis i CCRTVs, que si resulta que els darrers parlants de la llengua som, posem per cas, el Víctor Alexandre i jo, us ben asseguro que el català tindrà els dies comptats: me n'aniré de pet a Ayapan a aprendre el mexizoque.

Etiquetes de comentaris: ,