La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

3.1.07

Premis Dandruff 2006 (5)

Candidat 5: Reedició del Tripartit

Els lectors més puretes de La cala del Turc (més puretes que jo, vull dir!) segur que recordareu què van representar per a la música pop els súpergrups de finals dels anys seixanta. Per als qui no sou tan veterans, n'hi haurà prou d'explicar-ho amb un exemple pràctic. Posem que al 1967 hi havia un adolescent que flipava, per exemple, amb el pop lisèrgic dels Byrds. Aquest impenitent hippy melòdic, però, no feia fàstics al folk-rock més tradicional del grup favorit del seu germà gran, els Buffalo Springfield. Per la seva banda, al nèstor en qüestió no li desagradaven els Byrds del benjamí, però no ho acabava de reconèixer, com tampoc no acabava d'acceptar que les harmonies vocals dels britànics Hollies, el grup preferit del cosí anglòfil, estaven d'allò més aconseguides. Per això, quan tots tres es reunien a l'estiu es discutien hores i hores per dirimir quin dels tres extraordinaris grups era millor. Però vet aquí que un dia, oh sorpresa! en David Crosby dels Byrds, l'Stephen Stills dels Buffalo Springfield i en Graham Nash dels Hollies van decidir posar la seva dilatada experiència i enorme talent en comú al servei d'un únic grup, un súpergrup. Les discussions estivals dels cosinets es van acabar de cop, perquè ja no flipaven per separat: súperflipaven plegats! Més que d'una suma, la unió dels tres talents musicals feia l'efecte d'una multiplicació, i així resultava que l'addició Crosby, Stills & Nash era igual a Talent al Cub. En això consistien més o menys els súpergrups del tombant 1960-1970.

Però no som a la Califòrnia de l'LSD, sinó a la Catalunya del CAC. Quan en comptes de tres grups de pop en plena expansió creativa i talent x 3 ens trobem amb tres partits polítics derrotats que sumen mediocritat, no parlem de súpergrup, sinó de Tripartit. I quan ens trobem tres partits polítics catalans encara més castigats per les urnes i encara més curtits en mediocritat, estem parlant de Reedició del Tripartit. Sí, ja sé ja sé. El Govern d'Entesa de dallonses format al 2006 és perfectament legítim. També sóc conscient que, almenys tan mediocre com un acord de govern entre perdedors (PSC+ERC+ICV), ho és un guanyador (CiU) que perd el govern perquè no es posa d'acord amb ningú. Però, què voleu!, em resisteixo a creure que el nostre sistema electoral signifiqui que el guanyador del partidet no és qui marca més gols sinó qui s'emporta la pilota a casa! O que una federació de simpàtics farigoles que amb prou feines supera els cent mil vots pugui remenar els pressupostos de tota una superconselleria d'Interior i Justícia! O que l'esquerra tecnoboletaire que no representa ni un 20% dels censats pugui fer i desfer en tots els mitjans de comunicació públics! És hora de dir que, per respectar les minories, el nostre sistema proporcional ha perdut el sentit de les proporcions. Però això ja vaig avançar que és una discussió que porta tela, per tal com implicaria una reforma de la Constitució.

Sense voler anar tan lluny, em sembla clar que un govern que per la seva crisi ha provocat en aquest 2006 l'avançament d'unes eleccions, no mereix ser reeditat si no aconsegueix un claríssim recolzament a les urnes. I no ha estat així. El Tripartit tres anys més vell és caspa pujada, sens dubte. Potser és que els súpergrups no fan per a Catalunya. El nostre intent de Crosby, Stills & Nash va ser el Grup de Folk. I cal tenir clar que no és el mateix ser cool que donar pel… Bé, perdó. Tampoc no es tracta de perdre les formes: n'hi ha prou de votar la Reedició del Tripartit com a indiscutible Dandruff 2006!

Anteriors candidats:
Confidencial CAT
Actuació de Joan Saura durant la vaga a l'Aeroport del Prat
El referèndum del Patatut
Sandro Rosell, súpervendes a Sant Jordi
Veure els Resultats

Etiquetes de comentaris: