La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

5.1.07

¿La fi dels cuiners estrella?


És ben sabut que, succeint a les de fotògraf, estilista (a.k.a. perruquer), dissenyador gràfic, performer, vídeoartista, dj, vj, cool hunter, documentalista i paisatgista, l'ocupació trendy dels darrers anys ha estat la de cuiner (de xef, s'entén). Si no eres propietari d'un restaurantet de cuina de fusió (mexiterrània, afroetrusca o thai-pallaresa) o bé d'un local d'interiorisme vagament zen que oferís una carta amb quatre "propostes" de cuina deconstruïda, un no es menjava un maki en l'univers cool (ni s'arribava a un yakisoba, vaja). Ha estat així com, especialment a BCN, els restaurants amb més o menys ambició gastronòmica i cambreres guapes han anat proliferant —en paral·lel a les revistes i programes de televisió especialitzats—, fins arribar al punt que els morets del falafel han adoptat l'aire d'uns "aroletes" o "adrianets". No estic gens en contra d'aquest fenomen, al contrari. En primer lloc, ¿qui es pot queixar que cada cop més restauradors es trenquin el cap per oferir plats de gust o textura innovadors, cuinats amb productes de qualitat? Si no es tiren massa al rotllo i no abusen del preu, no hi veig cap problema. En segon lloc, és indubtable que al nostre país ens hem beneficiat per molts motius d'aquesta moda. La cèlebre portada del New York Times mostrant a Ferran Adrià sota el títol "The Best Cook of the World" val per cinquanta campanyes de l'Oficina de Turisme. No cal recordar que els gavatxos —a qui anava segurament "dedicada" la portada en qüestió— fa anys que van descobrir el potencial de l'esquer gastronòmic. En aquest sentit, ens hem posat si fa no fa al seu nivell, i aquest prestigi és un actiu indubtable.

Ara bé, potser sí que és veritat que tot té un límit. L'altre dia llegeixo que el nou blog Ecos no porta gaire bones intencions respecte d'aquest fenomen:
Este blog se dispone, por hartazgo, empacho y literatura, a poner su granito de arena para que, un día, seguramente muy lejano, se pueda cuestionar en público a cierta raza de gurús que, en nuestro país, ha alcanzado la discutible categoría de "genial", "imagen de España en el exterior" y demás chorradas y alabanzas interminables. Nos referimos, sí, a las "estrellas de los fogones". Fulgurante carrera mediática, echando mano de agentes de prensa, amigos satisfechos y mesas por las que pasan, como en fila india, políticos y poderosos caballeros. Fulgurante elevación cultural a los cielos vía paladar y bolsillo; modelo de éxito y acicate del inmenso lío terminológico en que se halla sumida la cultura gastronómica ibérica, española, catalana o interestelar o como diablos se pretenda clasificar.

Sí senyor, amb un bon parell de fogons! Llegiu l'article sencer, perquè està escrit amb molta gràcia. Amb tot, penso que no caldrà esforçar-se gaire en cap tasca de demolició: em fa la impressió que a casa nostra la moda dels cuiners estrella està ferida de mort. Com qualsevol altre fenomen trendy, és una mort que es produirà per empatx (mai més ben dit), no per inanició. És justament perquè el públic massiu està ben lluny d'haver girat l'esquena a la cuina "de paisaje gustativo texturado" que el fenomen té els dies comptats. Quan, més enllà dels especialistes del sector (primera fase), els trendsetters (segona fase), els polítics i la gent de possibles (tercera fase) ja és la plebs qui vol "ascendir" fins a les taules d'Adrià (quarta i última fase), el producte comença a estar passat. A Espanya, en un pla mediàtic, penso que l'aparició de Sergi Arola en el programa de Tele 5 Esta cocina es un infierno —un reality contest petardíssim que va haver de ser clausurat per manca d'audiència—, ha estat el cop de gràcia definitiu. (Sergi Arola, ¿bon candidat als Dandruff 2006? No, al contrari: penso que li hem d'estar agraïts.)

D'altra banda, em trobo avui, a través del feed d'Agenda Inc., un interessant article-prospecció de l'USA Today sobre tendències culinàries (llegeixi's coolinàries) de cara al nou any. És molt interessant, tot i que fa referència bàsicament als Estats Units, veritable continent respecte del qual encara conservem, malgrat tot, algunes diferències d'hàbits gastronòmics i socials. Però m'ha agradat constatar que, a més del fet que el Tetra Brick™ s'anirà imposant com a recipient adequat per al vi (sí sí), "Scandinavia will be the next Spain". Hem entrat a l'any del peix, sens dubte.

Etiquetes de comentaris:

5 Comentaris:

At 16:54, Blogger ecos ha dit...

Velezmostar,
Descubro con gratitud que mi granito de arena contra los cocineros estrella no está sólo en la blogosfera, claro que, para ti, la cosa está ya medianamente condenada. Que las intenciones de Ecos para con estos personajes no son muy buenas ya queda claro en su blog. Y, aunque no lo diga, supongo que tiene algo de mérito crear nuevas recetas, investigar y todo eso. En todo caso, lo que Ecos quería poner de relieve es la traslación de lo que se cuece en una cocina, en un restaurante al ámbito de la cultura por la vía del marketing y de la jeta y, un poco más allá, de las clásicas dinámicas de seducción/imitación/estafa de tal asunto. ¡Gracias, Velezmostar!

 
At 04:29, Blogger ecos ha dit...

L'autor ha eliminat aquest comentari.

 
At 17:48, Blogger ecos ha dit...

¡Otra vez por aquí! Esta vez sólo para recomendar la lectura, a quien interese el leer de comida y se haya sentido estimulado por este post de Velezmostar y/o el referenciado de Ecos, de un par de libros de Anthony Bourdain, chef de Les Halles en Nueva York, pendenciero defensor de las grasas saturadas, del buenhacer de la cocina "tradicional" francesa y autor de algún que otro comentario sobre la cocina de diseño. Muy divertida su autobiografía (Confesiones de un chef, Madrid, Punto de Lectura, 2002) y entretenido, mordaz y útil su recetario de los grandes clásicos del saber culinario francés (La cocina de Les Halles, Barcelona, RBA, 2004). Vegetarianos abstenerse.

 
At 13:18, Anonymous Anònim ha dit...

Voto, aunque sea a mala leche, a Sergi Arola como serio candidato a Premi Dandruff 2006. Por chorra-mediático, por su falta de humildad y de cultura, por icono gay, por cantamañanas, por petardo-televisivo y pésimo guitarrista, por diseñarse una "biografía" a la medida, por cantamañanas (no tienen precio sus patéticos comentarios en: http://www.directoalpaladar.com/2006/02/23-sergi-arola-su-supuesta-respuesta-sobre-esta-cocina-es-un-infierno)... ¡Y porque se lo merece, coño!

¡Viva la albóndiga obesa y sexual!

El cocinero cabrón.

 
At 13:25, Anonymous Anònim ha dit...

¡Hostia, veo que he repetido CANTAMAÑANAS, pero es que le va al pelo al Arola, y encima se me han quemado las empanadillas!

¡Salud, Velezmostar!
El cocinero cabrón.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home