La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

21.12.06

La intenció és el que compta, o l'art de fer regals (lliçó 1)

¿Quants cops no hem sentit aquesta expressió: "bé, gràcies, la intenció és el que compta" en fer algun regal? Unes quantes, probablement. Les persones de vosaltres menys formades o més susceptibles s'han pogut prendre aquesta resposta a la tremenda, com una mena de retret. Però en realitat, és justament a obtenir aquesta mena de resposta que es dirigeix el noble art de fer regals. Perquè significa que els nostres pobríssims esforços per acontentar un receptor X amb un regal X han obtingut una compensació inesperada; que la persona interessada (que podem anomenar client a efectes pràctics) ha fet passar per damunt de la nostra ridícula inversió de temps i diners el bon concepte global que té de nosaltres; que el client no ha tingut en consideració els diners (5 EUR màxim) ni el temps (mitja hora) que hem esmerçat a fer-lo content i que en canvi ha tingut en compte la nostra intenció, que en realitat no era ni bona ni dolenta: només era "complir". Doncs bé, preneu-vos aquesta sèrie de posts que ara enceto com un curs introductori a l'art de fer regals i estalvieu-vos temps i diners.

El més important és començar per admetre el següent: fer regals és una pallissa. Ho és, almenys, per a la immensa majoria de la població; si n'excloem el 12% (com a molt) de persones distingides sota aquell signe del zodíac —el que sigui— que destaca per la seva generositat i el tant per cent magríssim (potser el 0,1%) de persones genuïnament bones que gaudeixen sincerament de la felicitat dels altres, ens trobem que per a un ampli 87,99% de ciutadans els regals —i en especial els regals de Nadal— són un motiu d'estrès comparable a un trasllat o al transplantament d'un òrgan.

¿Que no hi esteu d'acord? Es veu que aquests dies no us heu passejat pel centre de Barcelona, i encara menys amb la intenció de comprar res. L'altre dia, en una bomboneria plena fins a la bandera, vaig presenciar en directe el procés de desestructuració d'una família aclaparada per la pressió que representa el puto ritual de comprar una xocolatina per a cada tieta i cada cosinet. La dona anava renyant els fills petits, que arramblaven amb tot el que trobaven, alhora que esperava que la filla gran acabés una interminable conversa pel mòbil per esbroncar-la al seu torn; el babau del pare, desorientat com una gallina decapitada i poc mentalitzat per a la tarda que li esperava, va agafar i desestimar en qüestió de cent-vint segons unes cinc capses de bombons, deixant-les cada cop en un lloc diferent; mentre feia això, rumiava com saltar-se la cua de la caixa, es decidia a atropellar-nos a uns quants amb el Maxi-Cosi, i acabava esbroncant la pobra dependenta, a qui faltaven mans per embolicar com a regal totes les capses, paperines i xocolatines soltes que li anaven arribant. Al final, la família en qüestió va marxar de la botiga entre crits, sense comprar pràcticament res, i deixant darrere, a l'igual que les hordes d'Àtila, un paisatge desolat de capses mal col·locades, caramels encetats, i els gemecs esfereïdors de clients i empleats.

És normal que aquella família es comportés com ho va fer, no se'ls pot culpar. Cal insistir: fer regals és una brasa com n'hi ha poques. I encara no hem parlat dels diners. Perquè senyors, siguem sincers: els 10 EUR que tenim pensats gastar-nos per a tota la família, ¿no ens farien més bon servei a nosaltres? No cal tenir cap noció de microeconomia per saber que, en una societat d'intercanvi, cada euro gastat per adquirir algun bé que no és per a nosaltres —i per al qual no esperem cap compensació a banda de la "sentimental"— és un euro gastat de massa. Si som prou bons a l'hora de preveure la satisfacció que produirà la nostra despesa (en termes numèrics, sol estar vora un 10% per damunt del valor del regal; està estudiadíssim) ens estalviarem un munt de temps i pasta. És clar que aquí comença un altre problema: per gastar el mínim, cal conèixer bé la nostra parella, els nostres pares i germans, els nostres amics propers, els nostres cosins, breu, totes aquelles persones a qui no podem despatxar de la mateixa manera que a aquell oncle a qui veiem de Pasqües a Rams (i a qui ensabonem amb una ampolla de licor, qualsevol licor, i tots tan contents). Més val afrontar la realitat: no tenim ni flors del que poden voler els nostres suposats coneguts. Per altra banda, és incoherent passar-se tot un any escoltant les brases de la penya per estalviar-se mitja hora de temps o uns quants boniatos quan arriben les festes, ¿no us sembla? Però no avancem aconteixements. Mirarem de respondre a aquesta qüestió i a moltes altres al llarg de les lliçons següents. De moment, limitem-nos a admetre que fer regals dóna pel sac i, sisplau, reconeixeu-me que jo, en oferir-vos aquest curs gratuïtament, estic fent honor al títol: us estic fent un regal de pena, però ja sabem què és el que compta de debò.

Etiquetes de comentaris: ,