La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

9.10.06

Una nació, molta masturbació


No fa gaires anys, la celebració d'un partit de la selecció catalana de futbol passava pràcticament desapercebuda. Fins a finals dels anys noranta, la cosa funcionava si fa no fa així: en motiu d'algun partit amistós, ja fos benèfic o d'homenatge (les noces de plata del Racing Mafumet, la jubilació d'algun directiu del Llerona Esportiva), la Federació Catalana de Futbol arreplegava algunes promeses de les divisions inferiors del futbol espanyol i esperava que algun jugador del Barça o l'Espanyol es dignés a participar-hi. Respecte de la procedència dels jugadors, no s'era gens tiquis miquis: comptaven com a catalans tots els jugadors de qualsevol equip adscrit a la Federació Catalana, vinguessin d'on vinguessin. No és que la FCF tingués una visió més generosa de la condició de català que els polítics d'aquella època i de totes les que han vingut, no; la cosa és més senzilla: calia arribar als onze jugadors perquè el partit no fos de costellada! ¿Com explicar, sinó, que el "Gordo" Caszely, un davanter xilè que tenia menys cintura que un ou d'estruç, arribés a jugar de titular amb la selecció catalana? Tot plegat, resultava en una cosa benintencionada i sanota, que tenia la virtut d'homenatjar els nois que es pelaven les cames jugant pels pedregals de Regional, els directius heroics que perdien salut i calers entregats al club del seu poble, i fins i tot els àrbitres que s'estimaven més passar una tarda de diumenge arbitrant un partit d'alevins en un poblet perdut de les Guilleries —d'on molts cops sortien acomiadats a pedrades, escortats per la Guàrdia Civil— que no al bingo. Tot plegat, es tractava de dir al món que el futbol català era efectivament més que un club, perquè per sort o per desgràcia no era sols el Barça.

Espero que d'aleshores ençà la realitat del futbol català hagi canviat cap a millor. Si no és així, els esforçats amants d'aquest esport en les categories més modestes haurien de detestar la selecció de la FCF, perquè el temps i recursos que els polítics dediquen darrerament a aquest provincià Godzilla no l'han dedicat en sa vida al futbol català. A diferència dels jugadors de Primera Divisió —que esperen amb ànsia la llista de convocats, és cert, però resant per NO ser-hi inclosos—, els polítics i autoritats de tots els partits i tendències s'agombolen al voltant de la "Selecció". Ni en els meus somnis més humits de nacionalista hormonal hauria pogut imaginar que algun dia cap mitjà de comunicació arribés a criticar el polític X per no acudir al partit de "Catalunya". Però és que en la meva adolescència hauria estat impensable que els nacionalistes més nacionalistes haguessin volgut fer passar el carro d'un selecció oficial poc factible per davant dels bous d'una nació independent i internacionalment reconeguda. No ho sé, potser és que aleshores els polítics havien llegit una mica més i sabien que qualsevol esforç inútil genera melancolia. Ara és tot el contrari: tonto l'últim, que no surt a la foto! I com que tot està en funció d'aquesta foto —el país està al servei de la classe política, no a l'inrevés—, doncs vinga a engrescar la gent amb la pastanaga inassolible d'unes seleccions oficials. Ara bé, els polítics que patim no són com els adolescents que acudeixen als partits de la "Selecció": entre altres coses, no s'han educat amb la LOGSE i haurien de fer mostra d'un cert sentit de la responsabilitat (una mica, només, tampoc cal prendre mal!). Podrien començar per reconèixer que els suats exemples de les antiquíssimes seleccions oficials d'Escòcia, el País de Gal·les i Irlanda del Nord no són aplicables aquí, perquè cap d'aquestes seleccions no es podria enfrontar mai a una inexistent selecció del Regne Unit (a Anglaterra com a molt). També podrien reconèixer que el feixistoide i absurd anunci del nen que es treu la samarreta (i no precisament perquè l'actual samarreta de Catalunya sigui hortera com n'hi ha poques) és un error. Un error tan gran, almenys, com l'erecció del CAC, un òrgan pitjor que un tribunal inquisitorial, perquè és un tribunal inquisitorial inútil i costosíssim. I per acabar, podrien adonar-se que la tria del lema "Una nació, una selecció" rima amb equivocació, perquè el que fa aquest eslogan és, precisament, reforçar les naturals pretensions de la RFEF de convocar l'única selecció espanyola present en competicions internacionals.

Per desgràcia, res d'això no passarà. Atordits per la mobilització permanent que ens imposen uns polítics barruts i uns mitjans de comunicació que els fan el llit, els catalans ens hem convertit en una cosa que recorda els acneics que l'altre dia van omplir el Camp Nou: uns petulants orgullosos de masturbar-se en cercle sota la mirada, entre indulgent i reprobatòria, d'unes autoritats que són tan cíniques que sembla mentida.

Etiquetes de comentaris: