La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

2.10.06

Memòria històrica o "Ara és el moment de…"

M'acabo d'empassar —tot sencer, d'una gran bocada mig nuada d'esbufecs d'angoixa— el debat del programa Àgora del Canal 33, que avui tractava el controvertit projecte de llei "de la Memòria Històrica". Doncs bé, si encara em quedava algun dubte que es tracta d'una llei que és un veritable despropòsit des de la majoria de punts de vista —és portadora d'alguns elements positius en els aspectes més tècnics, com ara l'atorgament de mitjans i possibilitats a les famílies que volen recuperar les restes d'algun parent ajusticiat durant la Guerra Civil o la Dictadura—, ara els dubtes s'han esvaït. La cosa ja comença amb tot un despropòsit conceptual. Crear un sintagma nominal amb els termes "memòria" i "història", el primer designant una facultat subjectiva dels individus i l'altre un coneixement intersubjectiu "falsable", és com fomentar l'encreuament d'un santbernat amb una truja. Si aquest hipotètic comerç aberrant (i que repugna només d'imaginar, almenys a mi), anés més enllà d'un anecdòtic intercanvi de fluxes, generaria com a molt un cadell raquític i boterut, absolutament inadequat per a l'exposició pública. El mateix passa amb aquesta parida solemne de la "memòria històrica", un neologisme compost i maldestre format per dos conceptes inassimilables, que s'encavalquen sense fusionar-se realment, en una mena d'onanisme compartit francament obscè.

Quan el PSOE es va autocondemnar a l'oposició durant la segona legislatura aznarista (després del pacte Almunia-Pacofrutos), es va preparar mentalment per a una llarga travessia en el desert, convençut que no tenia ni les persones (el nou líder era més avorrit que la biografia d'una escarola) ni encara menys els arguments (que li feia mandra buscar) per afeblir el poder del centre dreta. I va ser així com, tot procastinejant, es va anar empescant parides per atacar la legitimitat d'origen del PP, ja que la recerca d'arguments mínimament sòlids per atacar-ne la legitimitat d'exercici se'ls feia —sembla ser— una muntanya. Entre els conceptes-brossa que va trobar, destaca l'andròmina que ara analitzem, un artefacte cent per cent propagandístic i absolutament impresentable amb el segle XXI tan entradet. Perquè, ¿algú s'imagina els italians plantejant-se la possibilitat de revisar el conjunt de sentències de l'època mussoliniana? ¿Oi que no? I més raó tindrien per fer-ho que nosaltres, atès que en aquell país no hi va haver ni Pacto de la Transición ni llets i que bona part dels càrrecs feixistes es van integrar com si res en el nou règim republicà a través de la Democrazia Cristiana! Els socialistes del nostre país, en veure's obligats a traginar aquesta baluerna de la "memòria històrica" encara en ple govern, han hagut de fer com la mòmia estalinista que avui figurava a l'Àgora. El carcamal en qüestió, un tal Vicenç Navarro ("Catedràtic d'Història de la UPF" com a garantia irrefutable), a més de cagar solemnitats amb una cara de sabatot que causava dolor, tenia una gran afecció per l'irritant recurs retòric "Ara és el moment de…". A aquestes alçades de la història d'Espanya, venia a dir, "és el moment de" contestar els pactes de la Transició. O "ara és el moment de" revisar les condemnes de la Dictadura. I així anava fent. Llàstima que ningú no li recordés que pel mateix preu també hauria pogut dir que era "el moment de" canviar el resultat de la Guerra Civil, "el moment de" ressuscitar la II República, el de reformular el Pacte de Sant Sebastià o, ja posats, el de tornar a combatre la Guerra de Cuba i guanyar-la. Doncs això de clavar un cop de puny a la taula i proclamar "Ara és el moment de…" és el que ha fet el Govern, escortat per tota la colla de tòtils post-adolescents o senils que omplen d'sms "participatius" (llegeixi's: cutres) el programa Àgora.

—Senyors —ha vingut a dir el Govern—, ara és el moment de reobrir una pàgina de la història d'Espanya que els qui la van patir es van estimar més tancar una vegada per sempre, probablement per no comprometre les generacions del futur en un esforç de generositat del qual, pel que es veu, no ens fem dignes.

—¿I per quins set sous hem de reobrir cap pàgina? —podríem preguntar-los nosaltres.

—Doncs perquè ara és el moment, ves… —ens respondrien amb tota la barra.

Tot plegat em fa concloure que els ciutadans, com més ignorem les excentricitats dels polítics, més els farem entendre que, si bé en general són prescindibles, encara ho resulten més quan dediquen el temps a cogitar parides salvífiques. Així, si un dia decideixen d'hibridar una família d'ànecs amb una euga de poney, es trobaran que no els riem la gràcia i potser a la fi es diran que "ara és el moment de" trobar solucions als problemes i no de crear-ne de nous.

Etiquetes de comentaris: