La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

30.5.06

A por ellos (oé)


Veig en Luis Aragonés i "sus chavales" que bramen a tot pulmó (si és que el nostre seleccionador, després de castigar-se el cos durant dècades amb Bisontes i Ducados, té res que s'assembli a un pulmó) un pissed-off karaoke promocional que fa: "A por ellos, oé, a por ellos, oé". El veig, també, furgar-se el nas amb violència mentre, embotit en un xandall propi de la liquidació final del Sepu observa, a través d'unes ulleres metàl·liques que algú altre es devia descuidar als toros o a la taula del bingo, les evolucions dels seus futbolistes. Penso que té collons que el tipus faci combinar aquests dos elements de la indumentària tan dispars (xandall i ulleres) sense que la cosa grinyoli especialment, però començo a pensar que el Sabio de Hortaleza viu en una de les sis dimensions compactificades de l'espai-temps, i que nosaltres, simples afeccionats, no podrem entendre mai les motivacions profundes d'aquest gran "hombre de fútbol" perquè ens movem encara en un univers de paràmetres newtonians. És clar que el combinat de la Real Federación Española de Fútbol, batejat en el seu dia pels locutors de Prado del Rey com "la Seleziong" i avui convertida en La Roja per obra i gràcia de l'enginy d'alguna llumenera de Torrespaña, també s'ha mogut sempre dins d'unes coordenades espàcio-temporals diferents a les nostres. I diferents, no cal dir-ho, a les de la resta de seleccions nacionals, que Mundial rere Mundial castiguen les seves aspiracions a todo eliminant-la als quarts de final com a molt lluny. En altres paraules, fent que no aconsegueixi nada.

Amb tot, aquesta vegada es percep un cert aire de reforma que ni tan sols el look firaire-binguero de l'inefable Luis aconsegueix dissimular. Qui sap si a Alemanya sí podem anar "a per ells (oè)". Hi ha una sèrie d'arguments que m'ho fan pensar. Reconec que no són necessàriament futbolístics, i que jo no aconseguiria treure'm el títol oficial d'entrenador ni que el meu pare fos en Villar, però tant és, aquí van:

1. Rematant una tendència que s'havia obert camí molt lentament, La Roja ha deixat definitivament de ser un combinat de quota autonòmica. S'ha acabat la cantarella nyonya de "la Seleciong, el equipo de tó' los ejpañoles", comptant entre d'altres amb un gallec, tres catalans, un parell de biscaïns, cinc andalusos i algun guanche despistat. La tendència avui dominant és a portar només els millors, vinguin d'on vinguin… Encara que sigui de la Pérfida Albión!

2. En Luis ha convocat jugadors joves. Sembla ser que la mitjana d'edat és de 24 anys. El mèrit de mantenir aquesta mitjana encara és més lloable si tenim en compte que entre els convocats hi ha Michel Salgado.

3. No han convocat el representant de l'esperit de servei de la Benemérita, el gran Rafa "el Moro" Morientes. El tio se'n va anar a Liverpool per donar-se un bany de Cool Britannia i poder citar algun grup que no fos Sergio & Estíbaliz, però a ulls del Sabio, improvisat trendsetter, la cosa no ha "coolat" (you get it?). I és que en Luis sap el que vol. Allà on el veieu amb la seva pinta de Gästarbeiter enyorat que no s'ha mogut de la Casa Asturiana de Dortmund en trenta anys, té un criteri estètic afinat, i és conscient que en els nous temps cal fugir del paleto-que-es-posa-una-anella-al-nas-per-sortir-per-la-capital com de la pesta. Per això mateix tampoc no ha convocat en Guti, el Beckang espanyol, el metrosexual de Torrejón de Ardoz. El d'Hortaleza sap que el rotllo "metro" està passadíssim, i que avui es porta l'übersexualitat peludeta d'un Xavi o d'un Villa.

Però clar, tot plegat era massa bonic. Perquè aquest principi de revolució no es fes tan traumàtic, a la FEF ja s'han assegurat que també vagin convocats tres jugadors del que en castellà es diu d'"empaque" (estranyament, no vol dir per lo paquets que són): aquests són Cañizares, Michel Salgado i Raúl. ¿Què dir del primer? L'inventor del tuneig capilar molt abans que el Neng de Castefa veiés la llum del Baix Llobregat, i un "bakala" de gairebé quaranta anys. La cosa té mèrit, no em digueu que no! ¿I del segon? És com el camaruta del gallec de la cantonada però responent al nom zero viril de "Michel". I com que a sobre no té coll i gasta aquella pinta de "príncipe de Beukelaer barriobajero", com va dir algú, doncs l'atemptat estètic ja és per deixar-li el carril dret tot sencer, perquè el recorri a la velocitat que vulgui (és una manera de dir, perquè últimament va a la velocitat d'un petrolier de casc únic vessant tones de fuel a la costa de Vigo). I last but not least, Raúl González Blanco. Sobren paraules o, més ben dit, en falten al diccionari de la RAE per qualificar la fúria espanyola feta carn i figura, el jugador que sintetitza en un metre setanta el millor de Pirri, Camacho, Gordillo, Amancio, Juanito, el Buitre i els finalistes de totes les edicions d'OT. Encara que sigui arrossegant-se (i últimament ho fa de collons, això) ho donarà tot per EJPAÑÑAAAAAA. Ja us dic jo que jugarà per decret, aquesta pepa…

I és que probablement, al capdavall sí que es tracta que ens eliminin a quarts, però amb un parell de collons del tamany de la Almudena. Al final, la cosa és que el mostatxos de TVE pugui dir "no merecimos caer eliminados" i el De la Casa (que gran que gran) allò tan bonic que recordava el meu amic MMM: "Qué desgracia, señores. Qué desgracia".

Però res, no perdem l'esperança (oè).

¡¡¡¡¡AÚPA SELEZIONG!!!!!!

Nota: Aquesta entrada va ser escrita per comentar la llista de convocats espanyols per a la Copa del Món 2006 d'Alemanya, però no la vaig arribar a publicar. Com que m'ha sabut greu suprimir-ne l'esborrany, prou avançat, hi he fet quatre retocs i m'he decidit a pujar l'article.