La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

13.3.06

Horror! Torna l'Alonsomania!


Torna la Fòrmula 1 i, amb ella, una repel·lentíssima aberració: l'anomenada Alonsomania, un fenomen que, els darrers temps (i en dura competència amb el tema ab-so-lu-ta-ment conyàs de l'Estatut) ocupa un lloc preeminent en la galeria dels horrors mediàtics. La paraula de nou encuny "Alonsomania" presenta sobre la fòrmula equivalent "Marea Azul" l'avantatge que no és tan desvergonyidament cursi i publicitària i, sobretot, que és més mal·leable. En efecte, mitjançant una enginyosa inversió dels termes que componen el neologisme, obtindrem un contundent "Mania a l'Alonso" que descriu a la perfecció el sentiment que cada cop comparteix més gent de bé al nostre país.

El fanatisme que envolta els clubs d'esport col·lectius amb noms de ciutat o barriada és fins a cert punt comprensible. Podem entendre que un empleat de La Caixa o un jubilat es pintin les galtes de blaugrana i es posin una perruca com les grenyes del Ronaldinho. En planyem la família i en veure'l pel carrer canviem de vorera, però a ell el comprenem, potser perquè sociòlegs, sexòlegs, assessors matrimonials, etc. han fet córrer rius de tinta per explicar el fenomen de l'hincha. L'esperit de parròquia i blah blah. La necessitat d'un carnaval cada setmana. Una vida domèstica castradora. Uns bessons hiperactius. Etc.

Però ¿com s'explica l'Alonsomania? No em val l'argument que diu que no és gaire més que un fenomen alimentat per les televisions i els espònsors. La resposta al probable estímul marquetinià ha estat massa entusiasta perquè es pugui parlar d'artificialitat. ¿Us heu fixat que els diumenges a Barcelona ja no són només els dies de passeig de gent estranyíssima i de famílies nombroses amb una safata de lioneses? Ara són els dies de passeig de gent estranyíssima amb polos del Renault Team i de famílies nombroses amb una safata de lioneses i amb polos del Renault Team.

La meva teoria és que, gràcies a l'Alonsomania, els abundants criptomasoques que viuen entre nosaltres poden sortir de la seva cova del dolor particular un parell de cops al mes, tranquil·lament embolicats en els seus horteres polos empastifats de publicitat. ¿Com explicar, si no és per masoquisme, que els alonsomaníacs facin publicitat de Telefonica pagant de la seva butxaca? ¿Com explicar que els primarrons que van seguir el pilot per mig món la temporada passada es morissin de gust quan va guanyar el campionat mundial encara que no els donés ni les gràcies, exclamant "¡Toma! ¡Me lo debo a mí solo!"? ¿Com s'explica que vagin a animar a algú que mentre corre ni els veu ni els sent, i que no pot respondre a l'estímul dels ànims? No cal ser psicoanalista per identificar-hi la flaire morbosa del "jotambénisme", desviació eròtica inexplicablement estesa a les Espanyes. Aquesta patologia es caracteritza per una intensitat d'identificació entre el subjecte de desig i l'objecte desitjat inversament proporcional a la distància que els separa. Es crea, llavors, una il·lusió de participació. El Fernando Alonso guanya curses al volant d'un bòlid que atrapa els 350 km/h. Jo també. El director de l'equip Renault és un playboy italià que es tira a les models més espectaculars del planeta. Jo també. Els seguidors del "Nino" Alonso arboren senyeres asturianes. Jo també sóc asturià. Hem guanyat el campionat del món.

Recolzar amb gran fervor patriòtic un hiperprofessional que paga els impostos al Regne Unit i competeix per a una empresa amb capital majoritari de l'Estat francès hauria de ser anticonstitucional. Però mentre la llei fonamental no canviï, caldria prendre algunes mesures: el Principat d'Astúries i la seva bona gent haurien d'adoptar la bandera de la ciutat autònoma de Ceuta, els colors de la qual coïncideixen amb els de McLaren; els bons seguidors de la F1 haurien d'ofegar amb xiulets els xiulets que els indocumentats pro-Renault dediquen sempre a Schumacher; i, sobretot, els alonsomaníacs haurien de ser perseguits per terra, mar i aire, i atacats sense pietat. Quan ens creuem pel carrer amb un galifardeu amb un polo blau de coll groc, clavem-li un fort cop de puny a la panxa pneumàtica, just a sota del logo de Repsol. Es contorçarà de plaer, és clar. Però amb una mica de sort, els seus fills, avergonyits, la propera vegada voldran sortir a passejar amb la samarreta del Barça. Com ha de ser.

Etiquetes de comentaris: ,

6 Comentaris:

At 09:51, Anonymous Astolfo Hinkel ha dit...

Muy bueno y real como la vida misma. Lo de los polos es impresionante, y mira que son feos de narices. Eso sí la palma se las llevan unas cazadoras que he visto por ahí.
Veremos si este año logramos sobrevivir a mareas azules, alonsitis y demás "fenómenos mediáticos".

 
At 11:44, Blogger velezmostar ha dit...

Pues sí, querido astolfo, a ver si sobrevivimos a tanto coñazo. De momento no he visto las cazadoras que mencionas, pero fijo que no voy a tener siempre tanta suerte…

 
At 17:42, Anonymous Doc.Slump ha dit...

OK, l'Alonso fa rabia, es mes, es un k-pullo. Pero el que no tinc tant clar es que sigui massa diferent del futbol, la gent tambe paga una fortuna per anar anunciant el patrocinador de turno.
Amb la F1 es mes radical, perque canvia tot l'equipament i l'any que ve seran colors MCLaren... On rau la diferencia entre un fana del fusbol i un de la F1? En comptes de 11 en suportes nomes 1?
D'acord, t'hi pots identificar millor...religio monoteista en comptes de tenir tot un seguit de figures de barsa-toons sobre la xemaniea...

 
At 21:48, Blogger velezmostar ha dit...

doc.slump,

he he! Està bé això de monoteisme vs. "politoonsisme", i en molts punts tens raó. Però sí que penso que hi ha una diferència fonamental, i és que el rotllo del "jo també" té un significat completament diferent en el món del futbol: amb la seva presència, els seus ànims, els afeccionats poden canviar el signe d'un partit i participar realment en la consecució d'algun campionat. En una cursa de F1, els alonsistes no són més que taques blaves en una corba, que el màxim reconeixement que reben és el polze aixecat del pilot quan acaba el Gran Premi. Amb poca participació, no són més que tanques publicitàries.

 
At 18:32, Blogger nunile ha dit...

El que es super pesado es el locutor de telecinco, que cuando retransmite las carreras no hace más que hablar de Alonso, parece que es el único que compite. Yo creo que esto que le ha dado a todo el mundo con la F1 es que estamos hartos del fútbol

 
At 22:37, Blogger velezmostar ha dit...

Es verdad, nunile. Me olvidé del calvorotas de T5, que es algo así como el Sumo Sacerdote del culto al "Nano". ¡Pero algún día tendrá que pagar por sus crímenes!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home