La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

13.1.06

Que verd que era el meu Tuscany! (6)

Richard ChanningDavid Selby

Una de les grans creacions de la sèrie, tant des del punt de vista del guió com de la interpretació. David Selby va saber aportar a aquest seductor encantador i malparit una profunditat i un estil que li esqueien com un guant. Si Roger Moore no hagués allargat tant el seu regnat com a James Bond (no endebades ha estat el millor Bond de tots, molt per damunt del sobrevalorat Sean Connery), en David Selby hauria fet un bon 007 versió vuitantera: hauria prolongat la línia "comèdia sofisticada" de Moore, però hi hauria aportat una dosi de fredor molt pròpia dels anys vuitanta. Una llàstima.

És clar que potser el personatge Richard Channing és més ric que el planíssim Bond, James Bond. El podríem comparar als trepes descastats de les novel·les decimonòniques, individus complexos que solen amagar sota una cuirassa de cinisme i mala bava ànimes sensibles de provincians que l'únic que demanen és ser acceptades per una societat amb el cor de pedra (comptant, és clar, que Tuscany sigui el centre del món i tota la resta, comarques). Però el personatge d'en Richard encara és més complex que això, perquè també és una criatura errant a la recerca dels seus orígens. En principi fill d'una de les pollastrades del marit de l'Angela, en Richard torna a Califòrnia per esbrinar qui era la seva mare i saber perquè el va abandonar de nadó. Aquesta recerca es converteix en la raó de ser del personatge, en guia de totes les seves accions. La seva ànsia per aconseguir un tros de terra a Tuscany s'explica doncs, no tant per satisfer la seva ambició, sinó per obeir a una mena de crida escatològica que al pobre no el deixa viure. D'aquí ve també que els guionistes tinguin l'acudit de fer-li beure gots de llet compulsivament (bona teoria, Davor), com per indicar que en el fons és un pobre noi prematurament desmamat.


Però el detall de la llet no sols ve a significar això. També vol dir que un paio així, de vins no en tindrà mai ni flors. La manera que troba en Richard per remenar les cireres a la vall és, com a bon empresari modern, adquirir un mitjà de comunicació veterà i respectat, en aquest cas el San Francisco Globe, fer fora a mitja plantilla i aplicar un gir de 180º a la línia editorial, passant de privilegiar la informació contrastada (una bola es contrasta amb una altra i llavors s'escull la més avorrida) a privilegiar un enfoc més editorialitzat (una bola rere una altra però en plan descarat i escombrant cap a casa) i el periodisme d'investigació (adulteris i mangoneig, buscant sempre el costat més catxondo del dia a dia). És impagable la seva primera entrada a la seu del diari: després de fer-se el simpàtic amb tots els redactors i d'improvisar un discurset tifa, com qualsevol jefe acabat d'arribar, es reuneix amb l'antic director de la publicació, un paio honest i funcionarial, i el fot al carrer sense contemplacions. No recordo exactament les paraules exactes d'en Richard, però venien a dir "Que ja han arribat els vuitanta, puto Lou Grant!".

Pròxim episodi: Lance Cumson. Run, don't walk to read it!

Que verd que era el meu Tuscany! (7)
Que verd que era el meu Tuscany! (5)
Que verd que era el meu Tuscany! (4)
Que verd que era el meu Tuscany! (3)
Que verd que era el meu Tuscany! (2)
Que verd que era el meu Tuscany! (1)

Etiquetes de comentaris: