La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

10.12.05

Una delicada estructura cristal·lina

Doctor:

Des de fa unes quantes setmanes, m'estic trencant les banyes per tirar endavant un encàrrec força difícil. Tinc una data límit d'entrega —que de bon principi m'havia semblat raonable—, però els dies se'm tiren a sobre i no avanço amb la lleugeresa que voldria. Es tracta d'una feina exigent que demana temps —més temps del que ara mateix tinc—, però per una vegada reconec que el problema principal no ha estat gestionar un timing delirant. La cosa és que, si bé avanço, no ho faig a la velocitat convenient.

Així doncs, ¿què em passa? ¿És un bloqueig? ¿Sóc lent? ¿O sóc un incompetent i punt? Aaargh, vull respostes!

¿What's up, doc?

Menys angúnies. He estat jo mateix qui ha trobat un principi de resposta a aquestes preguntes dignes del consultori d'una senyora Francis per a lamentables "creadors" en crisi. Aquesta m'ha vingut de la combinació dels bons consells d'una amiga (que es podrien resumir en un "dos hostias y a la mili neng" però amb bastanta més elaboració i gràcia) i d'una feliç troballa. En efecte, m'he topat amb un intel·ligent text de Cary Tennis dins d'una secció de Salon que es presenta com un consultori "sofis" sobre nous models de vida. Tennis (sembla un pseudònim), per respondre a la pregunta "Estem casats, però ¿cal que visquem junts?", parteix de la seva experiència com a escriptor per mirar de definir l'espai que necessita l'activitat creativa i, per extensió, el Lebensraum que tots (solters, casats o LATs) necessitem per desenvolupar-nos.

…My job is to cultivate thoughts, to grow them from little niblets into fully developed structures. The thoughts take time to develop. They need to develop uninterrupted. They're delicate crystals built in the air, each part suspended by an act of consciousness; they're precarious, like data in RAM, if you will: A crash, or a power outage, or any interruption of the system that holds them in crystalline suspension, and the whole thing falls down and you have to start over.

Eureka! La clau per prendre'm l'activitat creativa d'una altra manera ha estat la introducció de la idea d'espai. Físic i mental. Fins ara, hauria dit que l'únic espai possible de la ment, l'habitació en què es desenvolupava la seva activitat abstracta, era el temps. L'activitat creativa es comptabilitzava en segons de lucidesa. Quina angoixa! I això no deixa de ser cert, la coordenada temps és important, però també cal fer l'esforç de pensar en termes espaials. És com un castell d'escuradents. Hi ha escuradents que costa més de col·locar que els altres. N'hi ha que es col·loquen immediatament, i n'hi ha que s'aguanten en un equilibri tan precari que qualsevol petita distracció els tira per terra, amenaçant de fer caure tota l'estructura (això és el que ve a dir Tennis, el que passa que ell no és ibèric i en comptes d'escuradents utilitza una "estructura cristal·lina" per al seu símil). Cada escuradents és una idea que ve a afegir-se, a apuntalar l'obra en procés. De la mateixa manera, així com un puzzle gegant de la Giralda o una estació de bombers de Tente (per posar dos exemples immediats) necessiten una superfície o habitació que es vagin adaptant a la seva mida i complexitat canviants, la nostra construcció mental necessita el seu espai, fet a base de negociar amb les activitats quotidianes, amb la relació amb els altres i amb les pròpies capacitats de treball i concentració.

Quan parlo d'espai, també ho faig en un sentit concret. Ara mateix, com en el cas de Tennis, tinc algú treballant a casa. És un pintor. M'està fent la sala d'estar. Passa que, mentre treballa, he hagut de traslladar la sala d'estar al quarto dels mals endreços. O sigui, que ara no tinc mals endreços i tot està perfectament ordenat, tret d'una àmplia sala en construcció. El meu entorn s'ha convertit en una metàfora viva del procés creatiu. I jo em sorprenc a mi mateix de la quantitat de bones analogies que trobo! I és que, què collons, sóc l'hòstia de creatiu… L'œuvre era possible! Marcel Proust va necessitar tota la Recerca del temps perdut per arribar a aquesta conclusió. A mi no m'ha calgut tant de rotllo, no és per res.

Etiquetes de comentaris: