La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

7.12.05

Tan a prop, tan lluny

Un banyista que acudeix regularment a la cala del Turc pels volts de l'any 2040 s'apassiona explicant als seus soferts auditors una altra de les seves llaunes:
"…Fa anys, en una petita euro-regió mediterrània no gaire lluny d'aquesta caleta, els governants van decidir que calia dotar els seus governats d'un nou instrument jurídic que, amb la pretensió d'una 'llei de lleis', els servís per anar per la vida en el segle XXI amb el cap ben alt. Anomenarien aquell monument legal 'Nou Estatut' per distingir-lo del vell, que s'havia quedat del tot obsolet. En efecte, en un món inestable i amenaçador, presa del canvi perpetu, el vell Estatut s'havia convertit en una andròmina inservible i tan perillosa com, posem per cas, una navalla suïssa en ple Pirineu: les múltiples aplicacions són ideals per fer-se una manicura completa, però no et permeten plantar cara a una família d'ossos bruns nascuts de la repoblació. ¿Per què molestar-se, doncs, a esmolar la llima o l'escatador de peix de la vella navalla si el que cal és adquirir-ne una de nova? Sabent això —i per continuar amb el símil senderista—, els polítics es van tancar durant mesos a imaginar una nova navalla multiusos que no sols conservés l'escatador de peix i la llima, sinó que inclogués, si era possible, un tornavís d'estrella, una lupa, un terminal de GPS, una miniagenda electrònica, un descodificador de televisió digital terrestre i un targeter, entre moltes altres aplicacions. No sé si m'explico. Vull dir que l'Estatut va ser concebut per a la supervivència en un món hostil i salvatge, i que per això tenia l'extensió del Manual dels Joves Castors (volums primer, segon i tercer). Em direu que podien haver agafat el model de la Constitució nord-americana (set articles i vint-i-set esmenes), o el de la Constitució espanyola (cent articles i escaig), però aquestes Cartes Magnes no contemplaven aspectes tan fonamentals del funcionament d'una societat com ara el registre de llavors, la regulació dels horaris comercials, el lleure juvenil o el submarinisme professional, deixant a les seves poblacions en una situació d'indefensió jurídica absolutament intolerable. El Flamant Estatut XXL (dos-cents vint-i-set articles) havia d'omplir aquestes llacunes vitals i moltes més, per a gran alleujament de la ciutadania euro-regional.

"Amb tot, els governants, en una mostra de seny, van fer veure a la població que canviar de norma jurídica fonamental era la cosa més natural del món, com un suau meandre en el curs manso de l'evolució de les coses. 'Abans, hi havia la pesseta; ara, tenim l'euro. Abans, rebíem correu; ara, rebem e-mails', repetia la campanya de promoció institucional, que es podia haver declinat fins a l'infinit ('Abans, la gent viatjava en tartana…'), si no fos perquè el concepte 'els temps canvien' tampoc no revestia tanta complexitat.

"I és que als euro-regionals calia explicar-los tot! La inòpia i el laxisme moral en què vivien només es podia justificar per la manca d'Educació en Valors de la seva escolaritat. Tret d'una minoria il·lustrada, la majoria feia la seva vida ignorant irresponsablement el 'procés de construcció nacional' dins el qual estava immersa, vulgues que no; rotulaven els seus negocis en dialectes bàrbars i incomprensibles com l'anglès o el castellà; s'empassaven programes de xafarderies o concursos de cant que fomentaven la 'violència simbòlica' (quan no queien directament pel pendent de la pornografia 'en obert' o el tarot!); parlaven malament i deien per exemple 'els pares dels alumnes' en comptes del correcte 'els pares i les mares dels/les alumnes'; vivien en la més absoluta desmemòria 'històrica', oblidant tres dies a la setmana que l'euro-regió havia mantingut una guerra implacable i oberta contra un dictador foraster al llarg de quaranta anys; remugaven cada cop que pagaven els peatges, l'electricitat, l'aigua, el gas i qui sap quantes coses més a la mateixa entitat financera; anaven a esquiar a la Vall d'Aran sense saber que aquelles pistes i telecadires formaven part d'una 'realitat nacional occitana', etc.

"Sí, senyor, en aquestes condicions vivien els infantils ciutadans d'aquella euro-regió, fins que els seus polítics (gent llegida i viatjada), amb el magre recolzament d'unes empreses privades sense afany de lucre i algunes pobres institucions civils ultrasubvencionades, a més de la complicitat d'uns mitjans de comunicació minoritaris i heroics, van decidir tirar endavant el projecte del Nou Estatut, sabedors que havien de fer front a la formidable oposició d'un Goliat de metre seixanta-dos que treballava en una ràdio privada. L'assumpte va arribar fins i tot al Parlament, de tan desprotegits com estaven els pobres polítics…"

El bon home es comença a embalar, però llavors s'adona que la seva audiència potencial no li presta ni la més mínima atenció. Una dona malda per reunir la quitxalla de cara al dinar; el seu marit dorm com un soc; n'hi ha un que s'ha col·locat els auriculars; l'altre, s'ha desplaçat amb la tovallola uns metres enllà… "Bah", pensa a la fi. "Al capdavall, a mi també se me'n foten, aquestes batalletes, com suposo que a començos del segle XXI al meu pare se li'n fotien els quaranta anys de franquisme i les guerres carlines, o a un culer l'últim fitxatge del president de l'Sporting de Lisboa. Queda a prop, sí, però també tinc una rentadora per fer, morena…" I es rendeix a l'acaronament del sol de principis de desembre, donant mil gràcies a l'escalfament del planeta i lamentant la dissort del seu pare, que en aquella època de l'any encara havia de sortir al carrer embotit en bufandes, abrics i guants, disposat a barallar-se amb les hordes de consumidors/es nadalencs/ques que envaïen la seva ciutat.

ACTUALITZACIÓ: Comentari d'un lector: "¿A què collons ve aquesta merda de post parabòlic sobre el cagarro del Nou Estatut? Tingue'ls ben posats i digues les coses com les penses, sense embuts. Per exemple, així: EL NOU ESTATUT DE CATALUNYA, PREDEMOCRÀTIC, NACIONALISTA I PATERNALISTA, EM DÓNA ENORMEMENT PEL CUL! Això sí que faria un bon post." Uix, quin home tan rude (fes-me teva… dolent).

Etiquetes de comentaris: