La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

21.9.05

Que verd que era el meu Tuscany! (3)

Voldria concentrar-me a continuació en el factor fonamental que converteix Falcon Crest en una soap opera única. El fet diferencial de la nostra telenovel·la és, tatxan!, com no podia ser d'una altra manera, la impressionant presència del personatge d'Angela Channing, interpretat per Jane Wyman de manera magistral.

La Wyman havia estat una estrella de Hollywood dels anys quaranta que havia arribat a guanyar un Oscar. Tot i que especialitzada en la comèdia musical, va ser per la seva interpretació d'un paper de sordmuda que va obtenir la preuada estatueta el 1949 (per Belinda, concretament). Es va convertir d'aquesta manera en la primera actriu mereixedora d'un Oscar que no piulava en tota la pel·lícula. No és deliciosament irònic que, trenta anys després, la Wyman arribés al cim de la popularitat interpretant un personatge que ho sent tot i que té un do de la paraula veritablement notable?

L'Angela Channing és com la Celestina. Sense moure's gaire de lloc (fins i tot menys que la seva antecessora hispànica, al capdavall una desgraciada alcavota de poble), s'assabenta de tot, ho coneix tot de tothom, i amb la paraula és perfectament democràtica. A l'Angela, com a la Celestina, tant els fa haver de tractar amb un criat com amb un gran empresari, amb un parent pròxim com amb un perfecte desconegut: tothom pot ser víctima de la seves intrigues, que no perdonen ningú, i tothom pot jugar algun paper en les seves maquinacions (a més de suportar les seves rèpliques demolidores, és clar). Ara bé, ni l'una ni l'altra fan mai les coses per diversió. No fan res que no estigui orientat a obtenir alguna mena d'avantatge tàctic, sempre en funció d'una estratègia global que anticipa qualsevol moviment dels rivals. Escoltem a la mateixa Angela: "Jo tinc molt més que simples somnis: jo tinc plans". Ahh, quina frase! Si no fos perquè no voldria que la Cala del Turc es convertís en una desvergonyida platja eivissenca, descriuria l'imponent estat que ara presenta una part de la meva anatomia (aquest blog, a més, és molt visitat per la quitxalla). Com podria mai algú pensar que l'Angela és dolenta, a banda d'algun progre beneit (valgui la redundància)? És cert que l'Angela és cobdiciosa (probablement, per via Gioberti), implacable (qui sap si per conjugal via Channing) i una harpia de nassos (això ho dic jo), però quina importància tenen aquests petits defectes en comparació amb la seva gran qualitat? Aquesta no és l'ambigüitat calculada del personatge, que li fa exclamar en una ocasió: "Ah, quina bona tarda! Sol i ombra, com a mi m'agrada". No, estimats fills dels nineties. Si recordem l'època que tractem —principis dels vuitanta—, tindrem una pista… Va, que és molt fàcil: l'Angela és una guanyadora, of course. Que no és cap qualitat? Això ho dieu perquè no miràveu Falcon Crest, espavilats.

El personatge de l'Angela Channing és indestriable de l'època en què es mou, la de les Reaganomics, el capitalisme expansiu i guanyador, el culte al triomf social, etc. Segons l'ètica que es derivava de les polítiques procapitalistes del gran Dutch i de la Maggie, guanyar era crear (oportunitats de negoci, llocs de treball, etc.). L'Angela s'aplica a aquests principis com ningú, i està clar que, com a bona capitalista, no ho fa per amor al gènere humà. Quan, per exemple, en Chase té l'absurda idea de repartir l'aigua dels embassaments de Falcon Crest entre tots els productors de la Vall de Tuscany, l'Angela li recrimina que no pensi en la prosperitat del negoci, que passa per aconseguir l'hegemonia a la Vall. Ell llavors li respon: "Tot aquest poder no el podràs aconseguir tu sola". I llavors ve quan, com l'Angela, nosaltres ens preguntem: com és que a en Chase, un dels propietaris de Falcon Crest, se li acut repartir els actius del propi negoci entre els competidors? Quina estratègia de bomber hi ha al darrere? És un intent de fer pinya amb la resta de viticultors de la Vall per crear una DO "Tuscany Valley" capaç de fer front als competidors estrangers, per exemple? No ho sabem. Als guionistes no se'ls va acudir explicar-ho bé, i la cosa queda que en Chase és un megalòman amb tendències suïcides (i un populista perillós), i l'Angela Channing algú que actua amb una impecable lògica capitalista. I, vistes les coses, nosaltres només podem estar amb la inigualable Angela.

I aquí arribem al nus de la qüestió. Sabeu amb qui havia estat casada la Jane Wyman entre 1940 i 1948? Amb en Ronald Reagan, és clar! Com que l'aleshores dirigent del Sindicat d'Actors era un passerell que només havia fet de socorrista i d'actor secundari i la Wyman era una aguerrida veterana que ja anava pel tercer marit —tot i ser una mica més jove que en Ronald—, ja sabem qui va inspirar al gran Dutch les seves polítiques d'àmplies retallades fiscals, Dissuasió estratègica, Guerra de les Galàxies i altres; accions, totes elles, molt agosarades i que van desembocar en la Caiguda del Mur, el Nou Ordre Mundial, el Final de la Història, etc. etc. Com a conseqüència de tot plegat, podem afirmar, sense por d'exagerar, que la Jane Wyman és el personatge més important del segle XX immediatament després del seu exmarit… Si amb això no us ha quedat clara la importància de l'Angela Channing dins de Falcon Crest, bona nit i tapeu-vos.

Que verd que era el meu Tuscany! (7)
Que verd que era el meu Tuscany! (6)
Que verd que era el meu Tuscany! (5)
Que verd que era el meu Tuscany! (4)
Que verd que era el meu Tuscany! (2)
Que verd que era el meu Tuscany! (1)

Etiquetes de comentaris: