La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

19.9.05

Que verd que era el meu Tuscany! (2)

Abans de continuar amb la nostra nostàlgica (i esperem que entretinguda i instructiva) sèrie de posts sobre Falcon Crest, voldria recapitular sobre les grans línies de força del guió de la nostra soap opera favorita, alguna de les quals ja hem avançat en el post anterior. Les podríem resumir així:

1. El conflicte familiar que estructura la trama, i que gira al voltant d'una disputa hereditària. Es tracta d'un tema entre novel·lesc i banal, ideal per a una telesèrie que es pugui allargar deu temporades (la duració de Falcon Crest, senyors). Perquè, quina cosa pot ser més folletinesca que una disputa familiar enquistada? Quantes famílies ben avingudes no s'han esquinçat durant generacions per culpa de la dubtosa atribució d'un bufet vitrina? Tothom coneix casos d'aquests, passa a cada escala de veïns. Doncs imagineu-vos que el que hi ha en disputa és una exitosa marca de vi californià, unes quantes hectàrees de terreny i un majordom xinès… Que no vendríeu el vostre germà per aconseguir-ho?

2. L'entorn vitivinícola de l'acció. Simpàtic context narratiu, sens dubte, i que possiblement expliqui el particular èxit de la sèrie a Espanya (m'aturaré més endavant en aquest tema). Hem d'acceptar, però, que els guionistes no es van currar gaire la versemblança d'aquest entorn, perquè, a banda de les vinyes que es deixen veure a la careta inicial, les escasses referències al món del vi que trobem als primers capítols són decididament millorables: "El bon vi necessita temps", "Hem importat aquests barrils de França, la pàtria del vi"… De tots els Gioberti, a més, només la Julia pot presumir de conèixer bé el producte que ven la família, ja que és enòloga. Bé, almenys porta una bata blanca i fa no sé quines potingues amb unes probetes i altres fòtils dignes d'un laboratori de Quimicefa. Amb tot, l'aroma del mundialment cèlebre cabernet de Tuscany amara de fresques dolçors l'agradable airet de Falcon Crest, i això té el seu què (sobretot, perquè l'atmosfera està empudegada pel que veurem al punt 3).

3. La falta original que marca amb sang el desenvolupament de la sèrie. Es tracta de la misteriosa mort de Jason Gioberti, un inofensiu tancatavernes. El misteri, doncs, no és: per què el van matar? Sinó: com és que no va ser el fetge del molt cabrón el que el va portar a la tomba? I també: com és que el seu assassí no va deixar que l'infeliç es consumís en un bassal de misèria i autocompassió després que el fessin fora de l'última licoreria? En qualsevol cas, la defunció poc clara d'en Jason podreix l'atmosfera de Falcon Crest, i l'Angela i els seus ja poden fer i desfer, que aquesta taca purul·lent sobre la família no se'n va ni amb salfumant reductor de pH. Tampoc té res de particular, la cosa. Els inicis desafortunats marquen el desenvolupament de les històries més lamentables: la història de la humanitat, per exemple, que comença amb mal peu per culpa del pecat original; la república francesa, amb la inoportuna decapitació de Lluís XVI; el govern del tripartit, amb els Pactes del Tinell, etc.

4. La complexitat de la trama. Falcon Crest es complica i s'enriqueix amb la posada en funcionament de subtrames o trames paral·leles a la de la disputa hereditària, que eventualment ocuparan el primer pla. El resultat final és un teixit ric i bigarrat, però tornarem a aquesta qüestió al quart post de la sèrie, en què ens aturarem en personatges de la categoria de Lance Cumson (Lorenzo Lamas), Melissa Agretti (Ana Alicia) i… oju: el gran Richard Channing (David Selby).

Ara la pregunta és: com lliga tot això? Quina és la clau de volta d'aquest espectacular edifici narratiu? Paciència. La resposta, en el post següent.

Que verd que era el meu Tuscany! (7)
Que verd que era el meu Tuscany! (6)
Que verd que era el meu Tuscany! (5)
Que verd que era el meu Tuscany! (4)
Que verd que era el meu Tuscany! (3)
Que verd que era el meu Tuscany! (1)

Etiquetes de comentaris: