La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

15.9.05

Immobilari urbà

Una tarda del cap de setmana passat, mentre m'empassava tan tranquil·lament algun inconfessable programa de televisió, vaig sentir que trucaven a la porta. Mentre m'aixecava a contracor del sofà i apartava dolorosament els ulls de la fascinant emissió, vaig suplicar al déu de la telebrossa que no es tractés de cap urgència, com ara un incendi provocat a la cuina de les meves amables (i ancianes) veïnes, que utilitzen un tint per als cabells que segur que és altament inflamable. Però el fet de no sentir pudor de tul cremat i, sobretot, el fet de veure el veí somrient amb cara de "cap problema", em van tranquil·litzar. Quina agradable sorpresa, el que va venir després! El veí em va dir que els veïns i comerciants de la zona estaven recollint signatures per demanar a l'Ajuntament que fes el favor de treure el gegantí banc d'obra que tenim a la plaça. "Al·leluia, ja era hora!", em vaig dir, sense pensar ni un segon que aquella iniciativa també la podia haver engegat jo.

El banc que tenim just davant l'entrada de l'immoble està col·locat amb tota la mala llet del món. Es tracta d'un element de l'(im)mobiliari urbà que havia de servir per al recés dels transeünts, sobretot per als nombrosos ancians del barri; i sí, efectivament és utilitzat per aquest target, però el problema és que també és utilitzat per unes quantes comunitats de consumidors més: skaters compulsius de matinada, famílies de rodamóns que han decidit no rodar més món i adoptar-lo com a domicili fix, grups d'aspirants a radiotertulià amb insomni, colles de fills de Ryan que s'enyoren de la seva terra i entonen melodies nostàlgiques a cops de rot, etc. Aquest banc té el defecte d'atreure no sols els elements més sorollosos de la societat a les hores més intempestives, sinó també el d'allotjar el cinquanta per cent de la merda del districte. Incomptables llaunes de cervesa, bosses de patates i burilles s'hi instal·len unes quantes hores per donar temps a la pluja perquè les mulli i permeti que se'n vessin els fluïds, que es barrejaran més tard amb els pixats dels individus que (pel que es veu) encara odien el banc més que jo. Per sort, la brigada de neteja acudeix puntual a la cita (a quarts de cinc de la matinada) i s'acarnissa contra la ronya acumulada amb les mànegues d'alta pressió. L'endemà, sant tornem-hi amb tot el procés.

També he de reconèixer que si al final ens extirpen el banc —i té molts números perquè així sigui, ja que l'Ajuntament ha tret els bancs de totes les altres places del barri—, em sabrà una mica de greu. Dintre de tot, el banc té la seva història. Ha servit de localització, per exemple, per a una escena de la pel·li L'auberge espagnole. En l'escena, el banc acull una colla de simpàtics Erasmus que s'hi asseuen després d'una nit de marxa per cantar acompanyats d'una guitarra i uns bongos. No sé si l'Ajuntament va col·laborar a finançar aquesta pel·lícula (entre nosaltres, francament obviable) però si és així, es va cobrir de glòria amb l'apologia del mal ús dels equipaments públics que hi va colar el terrorista director. Una altra raó per la qual em sabrà greu que enderroquin el banc és que, què carai, fa ambientillo. El banc no deixa de ser una referència d'estabilitat en una part de la ciutat en què tot és moviment. Els backpackers poden descansar una estona de la seva pesada càrrega, les parelles de turistes anglesos de la persecució dels carteristes, els dealers magribins de la persecució de la policia, i les velletes del barri poden despotricar contra tots plegats tranquil·lament assegudes.

Uns dies després de la signatura de la petició, experimento sentiments contradictoris sobre la sort del banc. Ara que veig que el seu desitjat final és possible, fins i tot em sap greu. Així doncs, com a homenatge avançat a aquell entranyable receptacle de merda, avui passaré de recollir la taula i les restes del sopar.

Etiquetes de comentaris: