La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

25.8.05

A l'estiu, tota cuca viu, o ho intenta

Ha estat inesperat. A aquestes alçades d'agost, francament, ja no pensava trobar-me'n cap. Ni viu ni mort. Delicat com un paper de fumar però més rígid que el paper d'estrassa, l'escarabat que he recollit aquest matí estava ben cadàver. Ara bé, lluny d'entretenir-me a observar l'inanimat coleòpter, que jeia absurdament en terra de ningú, entre la nevera i la porta del forn, m'he precipitat cap a l'escombra, he agafat la pala d'una revolada i m'he disposat a oferir al petit fill de puta l'enterrament més digne que es podia esperar: una bossa del Condis.

No, cap disquisició sobre el nostre breu trànsit per aquesta vall de llàgrimes ni cap reflexió sobre les diverses maneres que tenim de passar l'estiu els vertebrats i els invertebrats m'ha desviat de la meva comesa: desfer-me d'aquella repulsiva deixalla, i fer-ho ràpid. Però no he pogut evitar preguntar-me perquè ens foten tan de fàstic els escarabats. Bé, potser no puc parlar per tothom: hi ha gent que és bàsicament d'aranyes, i gent que és bàsicament d'escarabats. És a dir, hi ha gent que no pot suportar les aranyes, i gent que no pot suportar els escarabats. Entenc que hi ha més gent del primer tipus, perquè la seva repulsió fins i tot té dret a un nom: aracnofòbia. Jo sóc clarament del segon grup. A mi les aranyes no em molesten especialment: són criatures discretes, molt al seu aire, que no tenen per costum freqüentar les mateixes zones que nosaltres els humans. Bé, és cert que algun cop compartim el quarto de bany, però també ho és que no arribem a fer-nos nosa, perquè les aranyes solen quedar-se tan tranquil·lament a la seva apartada talaia, dedicant-se menesterosament a les coses que acostumen a fer, i que es diria que són dues: una, buscar una bona localització per a la teranyina (i eventualment construir-la, activitat que, sigui dit de passada, exigeix unes prestacions acrobàtiques admirables), i dues, alimentar-se d'insectes voladors molestos i del tot prescindibles com ara mosques, mosquits o borinots. Crec, doncs, que els aracnòfobs són fins i tot uns exagerats que no tenen el sentit de les proporcions gaire desenvolupat. Preguntats sobre les raons del seu odi primari, solen esmentar els pèls de les potes de l'animaló (com si ens hi haguessim d'abraçar), i els seus dotze ulls (com si ens hi haguessim de declarar). En canvi, els qui odiem els escarabats tenim les coses més clares i un sentit de les proporcions més sofisticat, que es pot verificar a partir de la subtil gradació dels nostres sentiments respecte del llardós invertebrat: un fàstic indescriptible quan és petit, i un terror colossal quan supera els tres centímetres.

És clar que els aracnòfobs podrien argumentar que els odiadors d'escarabats sempre odiem alguna cosa més que aquell animaló color de tifa que es fica als llocs més desaconsellables de la casa i apareix inopinadament a la cuina a la recerca d'alguna engruna per ensumar amb les antenes peludetes: potser a qui odiem de debò és a nosaltres mateixos, la nostra deixadesa (eventual o estructural), la finca tirant a decrèpita on vivim, el barri degradat on hem anat a raure, etc. I potser tenen raó, no ho sé. Ja no tinc temps de pensar-hi més. A aquestes hores, el camió de les escombraries es deu haver endut ben lluny el cos sense ànima del meu inoportú company de pis, però jo tinc feina a col·locar les trampes noves, que espero que encara tinguin menys escrúpols morals que jo.

Etiquetes de comentaris:

3 Comentaris:

At 00:10, Blogger philanderer ha dit...

Jo també sóc d'escarbats.

 
At 10:42, Blogger Kubyko ha dit...

Una sabia elección, amigo mío, la de ofrecer unas exequias dignas a nuestro pequeño visitante en una bolsa del Condis.
A partir de hoy, la humanidad podrá vivir tranquila y esperanzado ante la posibilidad de no haber despertado sometida bajo el yugo de un imperio de cucarachas, gracias a la cortés actuación de este particular Ender y sus dotes diplomáticas.
¿Quien sabe?
Igual estamos rindiendo un pequeño homenaje al rey de las cucarachas, al príncipe de las mismas o a cualquier miembro de su estirpe.
Si es que se reproducen como conejas....

 
At 18:43, Anonymous Bombardov ha dit...

Te recomiendo la lectura, si no es que lo has hecho ya, de "La metamorfosis"
de Alvarez Rabo, un cómic impresionante y fundamental, al igual que tu
artículo, para entender un poco más nuestra relación con ese tan maltratado
especímen de la naturaleza que tanto dice de nosotros mismos.

Besos,

Bombardov

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home