La cala del Turc

Turisme intel·lectual de sol i platja

11.2.08

L'edifici més lleig del món


Quan els barcelonins ja ens delíem pensant que el títol d'edifici més lleig del món distingiria algun candidat de la nostra ciutat —pensàvem en la Torre Agbar, o en el ja entranyable Edifici de Marina—, arriben els d'Esquire i ens donen la mala notícia que els nordcoreans ens han passat la mà amb un gratacels a Pyongyang! En efecte, l'Hotel Ryugyong, un mamotret de 105 pisos, ha merescut aquesta distinció superant (imaginem) candidats tan ferms com el megasupositori high-tech perpetrat per Jean Nouvel. ¿Quin comentari podria afegir res a l'impacte que provoca la imatge de dalt? Als parisins els fa gràcia repetir que la Tour Montparnasse només és fantàstica per als seus residents i usuaris, els quals poden gaudir d'unes vistes esplèndides sobre París sense la Tour Montparnasse. Però els habitants de Pyongyang no tenen ni el consol dels acudits, perquè no sembla que cap de les 3.000 habitacions de l'Hotel Ryugyong hagi d'hostatjar mai cap visitant. Les obres es van aturar el 1992 i, tot i que les autoritats de "La Pròspera i Poderosa" República Democràtica de Corea del Nord mantenen un mutisme absolut sobre el destí de l'edifici, ja no poden amagar que aquest, mal dissenyat i pèssimament construït, no podrà ser mai inaugurat. Una veritable Estrella de la Mort, però en la forma que els donaven els jocs de marcianets més cutres dels anys 80. Perquè després diguin del capitalisme llevantí!

Etiquetes de comentaris: ,

17.1.08

It's only our National Anthem, but I like it

A mi, Timothy Garton Ash ni fu ni fa. Però avui, en dir la seva sobre les desventures recents de l'himne espanyol (i d'altres), la clava ben clavada. Després d'apuntar que un himne, més que emblema de cap orgull nacional, n'és més aviat un baròmetre no sempre complaent ("The history of national anthems is a history of embarrassment. They show up, like an x-ray, all the weaknesses and fracture-lines in the body of a state."), detalla la recepta de l'èxit d'un bon himne. Aquest hauria de ser:

a) melodiós
b) no controvertit
c) no banal


Després de suspendre vergonyosament en les tres categories, la Marcha Real amb els versos de Paulino Cubero obtindria un zero com un ou en examinar-se de la premissa definitiva: tot bon himne necessita l'existència d'un Ells, un pèrfid enemic a qui acoltellar, colltòrcer, degollar, esbudellar, escabetxar i esventrar (no cal que sigui en ordre alfabètic). De tots els exemples possibles, Garton Ash s'atura en els més famosos: La Marsellesa ("Qu'un sang impur / Abreuve nos sillons") i God Save the Queen ("Scatter her enemies / And Make them fall"), però si hagués conegut Els Segadors, de ben segur que l'hauria esmentat per davant dels altres, perquè no conec una apologia més descarada de la degolladissa. L'himne català és un himne a favor de la participació ciutadana, sí, però no precisament en pro de la cultura de la pau.

Acceptat això, un es pregunta quina lletra es podria trobar per a l'himne d'uns ciutadans, els espanyols, que no seríem capaços d'identificar un enemic ni que el veiéssim escanyant les nostres mares a la sala d'estar. ¿Qui són els enemics d'Espanya? ¿L'ETA? ¿Els islamistes? ¿Tots dos alhora? ¿Els malvats neocons? ¿Portugal? ¿Hugo Chávez? ¿Lewis Hamilton? Ni tan sols ens posaríem d'acord a trobar un enemic comú en la nostra Història: per exemple ¿qui era més cabró: el Moro Muza o Don Pelayo? Hi hauria respostes per a tots els gustos, segur. En aquestes condicions, ¿com podríem acordar la lletra d'un himne? El pitjor enemic d'Espanya, com no es cansen de repetir els seleccionadors de La Roja, som nosaltres mateixos. I mentrestant, els portuguesos i els andorrans tan tranquil·lets amb els seus himnes, que segur que inclouen versos criminals contra els seus veïns! I és que som unes mares.

Etiquetes de comentaris:

16.1.08

Un article més sobre la lletra de l'himne

Uf! M'assabento que el COE ha retirat la darrera proposta de lletra per a l'himne espanyol. Això m'allibera de la tasca d'engendrar l'enèsima paròdia del text, i poder perpetrar tranquil·lament l'enèsima "reflexió" sobre el tema. I és que posar versos a la Marcha Real, una composició senzillament incantable, ha de ser tasca feixuga. És clar que estudiar-se 2.000 propostes…! Quants maldecaps no s'hauria estalviat el jurat del COE si d'entrada hagués dictaminat que cap lletra no podria millorar la versió més acceptada i eficaç! Aquesta és la que comença, continua i sembla que no s'acabi mai amb l'entranyable "Lolo" (loo-lo, loo-lo, etc.); la que sembla convidar al simpàtic Manolo "El del Bombo" a posar-hi el contrapunt harmònic amb la seva virtuositat baturra. Si al 1756 s'hagués copsat que els granaders no són, per definició, gent amb l'oïda musical gaire fina, ara no patiríem una marxa que s'interpreta al més sovint a cops de ventositat i al ritme marcat per un percussionista amb boina. Però com que no som país de fer bé les coses, tenim un himne que en el millor dels casos es taral·leja distretament, amb la mà a la bossa del Piponazo abans que al pit.

Per això mateix, em sembla que la selecció d'una lletra per a la fanfàrria reial té una importància secundària. De fet, la pitjor opció de totes era matar-se a composar-ne una d'original. N'hi hauria hagut prou de traduir —amb les lògiques modificacions— la lletra d'algun hit del qual no podem copiar la música, com ara La Marsellesa o l'Star-Spangled Banner, o d'agafar un poema txatxi en castellà, un d'aquests que agraden una mica a tothom com ara "La canción del pirata", algun passatge del Tenorio o alguna cosa de la Gloria Fuertes, i encaixar-lo sense manies en el txunda-txunda. Però les llumeneres del COE van decidir portar la cosa a concurs, i ens hem trobat amb una nova lletra de la Marxa que no marxa de cap manera.

La proposta tombada no era, ben mirat, tan dolenta: és a dir, estava com a mínim a l'alçada de la "música". S'ha criticat que la referència al paisatge espanyol ("Desde los verdes valles / Al inmenso mar") hi era decididament millorable. Que la idea de reflectir la diversitat geogràfica i cultural de les Espanyes posant algunes taques de verd i de blau en el text no s'adeia, degut a les ressonàncies americanes, amb un paisatge tan poc vertiginós com el nostre. (A més, afegeixo jo, la diversitat paisatgística de la Península fa temps que ha quedat enterrada sota morterades de pòrtland.) Però jo penso que en realitat l'himne d'en Paulino Cubero, que ell mateix ha definit com un "cant a la pàtria quotidiana", tenia un abast molt més casolà. Es podia interpretar, per exemple, com una modesta epifania a la promoció urbanística, una invitació oberta a puntejar d'adossats, multicines, marinelands i pitch & putts els grans solars que suposadament separen les grans valls del "mar immens" (¿el Mediterrani? ¿la Manga del Mar Menor?). Transmetia una alegria de viure sostenible, amb un horitzó d'expectatives poc donat a la lírica i una retòrica com del Hogar del Tresillo, funcional i amb el punt just de pretensiositat. "Gloria a los hijos que a la historia dan / Justicia, grandeza, democracia y paz". Gràcies per la compra. Conservi el tiquet de caixa… I avall, que tenim més coses per fer.

Amb la caiguda del totxo i la pujada del pa i la llum, però, la benintencionada composició del quinquagenari manxec s'ha convertit en un cant poc menys que subversiu, un himne de l'era Camacho-Polaris que les circumstàncies han tornat reaccionari. El COE no ha trigat ni tres dies a adonar-se'n. Així doncs, a l'espera que es tinguin pebrots per adoptar el "Lolo" d'Espanya com a text oficial definitiu, plouran propostes pitjors que la de l'aturat de Granátula de Calatrava, i potser al final trien algun plom de cantautor com a lletrista. Si és així, us avanço que sol·licitaré immediatament el passaport de San Marino o de Bòsnia-Hercegovina, nacions que tenen el bon gust de gaudir sense complexos d'un himne desproveït de lletra. Per caure a vuitens de final, no cal pas més.

Etiquetes de comentaris:

11.1.08

La revolta, fumigada


Extraordinària publi de Baygon!

Etiquetes de comentaris:

10.1.08

Carta (de comiat) als Reis Mags

Alteses:

Quan em vau portar la minifregidora elèctrica,
No vaig protestar
Perquè vaig pensar que com a mínim hi cabria una croqueta de La Sirena.

Quan em vau portar un joc complet de sals de bany,
No vaig protestar
Perquè vaig pensar que segur que també em servirien per a la cabina de dutxa.

Quan em vau portar l'aspirador de superfície,
No vaig protestar
Perquè vaig pensar que trobar les bossetes de recanvi seria més fàcil que passar un drap per la taula.

Quan em vau portar el rellotge de paret amb tots els fusos horaris,
No vaig protestar
Perquè vaig pensar que l'any següent em regalaríeu un jet privat per saltar de Tòquio a Dubai i d'allà a Sydney o a Montevideo.

Quan em vau portar un kit que incloïa gel antibacterià, crema exfoliant, talc líquid i pomada per a mans
No vaig protestar
Perquè vaig pensar que rentar-se les mans amb aigua corrent i sabó segur que és una guarrada.

Quan em vau portar la Guia dels Restaurants Més Exclusius de Barcelona
No vaig protestar
Perquè vaig pensar que en aquesta mena d'establiments segur que et fien.

Quan em vau regalar el despertador del Barça
No vaig protestar
Perquè vaig pensar que llevar-me cada matí amb el "Tot el camp" no em faria maleir els ossos d'en Gamper.

Ara ja no tinc lloc a casa…
I ja no em queden agraïments per oferir-vos.


Però sí una advertència per fer-vos: si mai em veieu en algun portal, dormint sota l'estel de nadal de neó d'uns grans magatzems, arraulit a l'escalfor d'un bou amb alè de vi ranci i un ase tufejant perfum barat, que no se us acudeixi oferir-me encens i mirra, perquè us ben asseguro que recuperaré l'afilador de llapissos, l'higròmetre, el comandament únic per a TV i DVD, l'aixafallaunes ecològic i el receptari de cuina al microones per carregar-vos les alforges dels camells. Així aprendreu que, al contrari que les bones intencions, els regals inútils pesen i ocupen espai.

Bon viatge de tornada a Pèrsia o allà on sigui! (perquè veieu que no sóc cap desagraït)

Sense rencor,
velezmostar

P.S.
Gràcies per les fantàstiques festes i bon any a tothom!


(Coda: Els més espavilats probablement us heu adonat que la "carta" de dalt és una paràfrasi (que no pretén ser irrespectuosa) de la famosa advertència antitotalitària que molts atribuíem a Brecht i que en realitat es deu al pastor Martin Niemöller. Ho dic perquè m'he assabentat no fa gaire que l'atribució tradicional no és la correcta: m'ho va fer saber el sempre interessant Neoconomicón.)

Etiquetes de comentaris:

28.11.07

Albània


Avui el "País de les Àguiles" commemora el dia de la seva independència de l'Imperi Otomà (1912). A Slate ho celebren amb una extraordinària col·lecció de fotografies de l'agència Magnum. Imatges dels darrers vint anys que són el testimoni d'un país únic i orgullós, de majoria musulmana i a la vegada profundament europeu. Una nació soferta que, amb les dificultats que es vulgui, camina cap a la recuperació econòmica i ja truca a les portes de la UE i l'OTAN. No us les perdeu.

Etiquetes de comentaris:

22.11.07

Mexizoque en la intimitat

A Marginal Revolution em trobo aquesta curiosa història:

An indigenous language in southern Mexico is in danger of disappearing because its last two speakers have stopped talking to one another.

The two elderly men in the village of Ayapan, Tabasco, have drifted apart, said Fernando Nava, head of the Mexican Institute for Indigenous Languages.

Dr Nava played down reports of an argument between the two Ayapan residents, both in their 70s. "We know they are not to say enemies, but we know they are apart. We know they are two people with little in common," he told the BBC News website.

I és que, quan un està de morros amb algú altre, no hi ha llengua dels avantpassats ni llegat cultural que valgui. Trist destí, el de les llengües ameríndies. Primer, l'arribada de llengües forànies que ens permeten anar més enllà dels quatre carrers d'Ayapan; després, el jovent que se'n va a la ciutat i no torna al poble ni per Nadal; després, la tele per cable, que no passa ni un miserable concurs o telesèrie en txatino, txontal, txatimí, mame, jacalteco o txitximeca; i, per acabar-ho de rematar, la manca de sentit comunitari d'uns avis incapaços d'aparcar les seves diferències per donar una mica de joc als filòlegs que han arribat de la capital carregats de videocàmeres i magnetòfons.

No m'agrada fer conya sobre aquestes coses. Recordo que mentre estudiava la carrera em va arribar al fons de l'ànima la història d'un vell pescador croata que resultava ser el darrer "parlant" de la llengua dàlmata, cap allà a finals del XIX. Em semblava dramàtic. M'imaginava les pensions del seu pintoresc poblet plenes fins a la bandera d'acadèmics delerosos per sentir relats en dàlmata abans que el pobre diable no expirés. Segurament, l'home se'n devia fer creus, que tot de catedràtics estiguessin disposats a aguantar-li en dàlmata les mateixes llaunes que els seus néts no li suportaven ni un minut en serbocroata!

Els dos septuagenaris d'Ayapan són una cruel metàfora de la veritable condició de les llengües: simples estris de comunicació al servei dels seus usuaris, i sotmeses per tant als seus reials capricis. Ha estat així com, per no haver de dir el nom del porc a ningú, els dos indis s'han estimat més reservar el mexizoque per a usos més íntims i civilitzats, com ara comptar ovelles o repassar mentalment la llista de la compra. Estic segur que el mateix passarà amb el català, en un dia espero que molt llunyà. Ja podem haver finançat durant dècades IECs i Observatoris de la Llengua, Avuis i CCRTVs, que si resulta que els darrers parlants de la llengua som, posem per cas, el Víctor Alexandre i jo, us ben asseguro que el català tindrà els dies comptats: me n'aniré de pet a Ayapan a aprendre el mexizoque.

Etiquetes de comentaris: ,